Confin’arte

Fa tres setmanes, es va decretar un estat d’alarma que ens ha mantingut fins avui, i qui sap quants dies més…, sense poder sortir de casa. Visc sola en un petit pis de 50 m² amb la gran sort de tenir un jardí comunitari on puc anar a estirar les cames i prendre una mica el sol. Aquests privilegis, que desgraciadament no tothom té, no serveixen de molt per al meu cap que em demana travessar la porta de sortida a l’exterior. Tinc una sensació de claustrofòbia pel sòl fet de saber que no puc sortir al carrer. Tinc necessitat i pressa per fer totes aquelles coses que m’agradaven però que feia sense donar-me compte ni donar-li la importància que tenen. Aquests dies, quan plou surto al jardí amb l’excusa de fer alguna fotografia però sobretot ho faig per notar les gotes d’aigua llisca per la meva cara. Mullar-me la roba i després fer-me una dutxa ben calenta. En aquests moments d’angoixa, de falta d’aire, de marejos, el que m’ha equilibrat i acompanyat dia rere dia, ha estat l’art. Mai havia dubtat del poder curatiu de l’art però ara, més que mai, ha estat comprovat per tothom. La música, les manualitats, el ball ens han acompanyat en els millors moments d’aquest confinament. A mi m’ha donat per fer escultures de ceràmica. Tot un descobriment que m’acompanyarà un temps. Però a més, m’he obligat a fer autoretrats cada dia. Volia «obligar-me» a extreure les emocions i pors que no se’m generaven en aquests dies. D’aquesta manera sorgeix aquesta seqüència d’autoretrats.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s